fracassadxs: Sóc artista. Què guai! I de què treballes?

L’entusiasme és una passió que t'estira, et penetra i t'impregna.
Són les ganes de crear, la necessitat.
El plaer d'escriure, de llegir, de dissenyar, de ser crítica, de ser política, de ser artista.
Com ens diu la Zafra, "punza y arrastra".⤿
Et punxa, et desperta.
Et punxa com una astella que farà crosta i viurà amb tu.
I t'arrossega, en un onada col·lectiva.
O com un torrent que t'emporta, complicat de controlar.

(Perquè) som artistes?

L'entusiasme és un dispositiu.
Et permet precaritzar-te, conformar-te.
Un conjunt de feines precàries, ni regulades ni regulars, amb què sostenir-se.
Treballar mentre estudies.
Seran 4,50. Vols còpia?
Jornades laborals que s'allarguen. Nits sense dormir.
La tasca s'ha tramès 12 minuts 57 segons abans del límit.
T'ajuda a portar millor la precarització. A romantitzar-la i suportar-la.
A treballar per visibilitat.
432 likes.

La Zafra ens comparteix aquesta distinció,
l’entusiasme íntim i l’entusiasme fingit.
Entusiasmes de les treballadores creatives i investigadores culturals.
Quina sort dedicar-te al que t’agrada!
Instrumentalitzable i feminitzat, en el marc neoliberal patriarcal contemporani.⤿

No hi ha temps.
Ni pel pensament lent,
ni per (re)pensar les condicions materials de possibilitat.
Les inèrcies i ritmes neoliberals absorbeixen la pràctica creativa.
Processos d’objectivització, competició i (auto)avaluació.
Està tot justificat a la rúbrica d’avaluació.
L_s treballador_s creativ_s naveguen de manera accelerada,
intentant aconseguir unes condicions laborals menys precàries que l_s company_s.
“Penseu que quan sortiu de la Massana també sortiran l_s estudiants d’Eina, Elisava, Bau,...”

Necessitem trobar un espai entre les parets de la institució cultural,
del museu a la universitat,
perquè l’entusiasme creador quedi legitimitat i valoritzat.
Sempre preparad_s per l’autoproducció de sí,
per donar forma i color al propi subjecte marca.
Tu què ets? Jo, artista contemporània.
Per seguir emergint en la tendència,
des de la por a desaparèixer,
des de les ganes de desaparèixer,
malgrat l’esgotament,
tot i la ferocitat.☣

Com desvela la Brigitte Vasallo👁
el capital cultural no és cultura,
és capital.
És la instrumentalització i rentabilització de la pràctica creativa en el marc de la producció immaterial. La necessitat d’alimentar permanentment el capital simbòlic.
Com més entusiasta, millor.
És la precarització feminitzada.
Su nombre es Cristina, María, Ana, Inés, Silvia, Laura…, incluso cuando es Jordi o Mauel, siempre está feminizada.⤿

Qui vol la trista quan pot tenir l’entusiasta?
Qui vol la trista quan pot contractar a l’entusiasta?
Qui vol la trista quan pot ensenyar a l’entusiasta?

Les artistes tenim veu,
i tenim veu política.
García-Andújar li reclama a les institucions escoltar-la.
Una “crisis coyuntural pero también crisis de modelo”❁
Ho veiem quan la Núria Gúell posa en crisi les polítiques de la institució,
quan aconsegueix, a Anexo de Afrodita (2017) para Who Cares? Festival (2020),
que la institució li pagui temps que ella passa amb el seu fill.
Com si fos funcionaria del sector cultural,
de baixa per maternitat.
I com ella, molt_s altres,
I a diferència d’ella, molt_s que no tenen espai institucional.

Ho experimentem amb Summer (2013),
el gif de l’Olia Lialina
pràctica contemporània amb regust de net art,
no des de la nostàlgia ni des de l’oda,
sinó traçant una línia obliqua en el(s) present(s).
Interrompent i fracturant una temporalitat fluctuant.
Ens convida a preguntar-nos, mentre es balanceja,
tenim temps per la pausa?

Ho sentim amb les animacions de Rocío Quillahuaman,
Tutorial para que te paguen (2020),
on ens dóna uns consells per pressionar passivo-agressivament
i aconseguir que més enllà del pagament amb visualitzacions,
Ey chicos ya ha pasado un mes desde que entregué aquello, no? ✉
es paguin les factures del treball creatiu,
quan toca,
Usa el punto y final, joder. Nada de exclamaciones. ✉
com en qualsevol altre tipus de feina,
explicitant la precarietat del sector.

Ho compartim amb les Failed Artist International,
♡ have you failed?
artistically, economically?
does your mommy like your art? ♡

La cultura de l’entusiasme.
Cultura de l’esforç, la constància i el rigor.
D’exitos_s i de fracassad_s.
Èxit.
Sortida.
Llegim el fracàs a través de la ideologia del pensament positiu edulcorat,
com l’altra cara de la moneda de l’èxit.
Cal competir.
Seriositat i rigor.
Un èxit al que s’arriba després del fast fail (el fracàs com a requisit per arribar a l’èxit). ♪
Un binomi que en termes neoliberals està totalment individualitzat:
el teu fracàs (o el teu èxit) és responsabilitat teva,
només teva.

Los orgasmos son colectivos, pero los dolores son individuales.👁

Qui són les fracassades de la història (de l’art)?
Les contempla la història hegemònica,
la història dels herois i vencedors?
But it isn’t their story. It’s his.➹
Quins subjectes veiem com a fracassats? Quins artistes?

Com (sobre)vivim el fracàs?
El “fracàs” amorós,
el “fracàs” escolar,
el “fracàs“ acadèmic,
el “fracàs” artístic.

Potser aquests fracassos tenen més a veure amb no saber-se adaptar als marcs.
A marcs epistemologics i ontològics concrets, normatius i hegemònics.
Institucionalitzats.
Suspendre una assignatura, no ser competent.
No ser complaent.
No saber-se adaptar als marcs. O un cop veure’ls, marxar.
Como si las universidades necesitaran estar quietas. ⊞
En els marcs pedagògics de la cultura contemporània,
s’alien la por a fracassar i la promesa de l’èxit.
Els futurs aplaçats.⤿
L’acumulació, por si a caso.⤿

Fracasa mejor. [
No.
Fracasa peor. ❄

Pondré macetas en los agujeros del fracaso y lo habitaré por fin libre, liberada de expectativa.꧂
Quina enveja.
Nosaltres tenim el fracàs desordenat.
Ple de ràbia i de culpa
Tenim el fracàs adolorit i poruc.
Castigat.

Nosaltres,
artistes/artesanes/disenyadores,
en el marc institucional de la universitat,
comencem a intuïr les complexitats de l’engranatge entusiasta.
Sentim com les escoles i universitats d’art i disseny en formen part.
Qué triste esta gran arcada general que no llega al vómito.✂

El trabajo toma la palabra.✎
El cansancio toma la palabra.
El asco toma la palabra.
L’esgotament.
No hem ni començat a emergir i ja n'estem cansades.
Ens piquen les costures de la institució,
del sistema de l'art,
del sistema educatiu,
de la cultura sense natura.
Ens molesta la tara.

Ens fa més por la inèrcia
que el buit
estem desaprenent a respectar la institució universitària, poc a poc, múscul a múscul.
i els sentim destensant i tensant.

I després de l’entusiasme, què?

us parlem cansad_s,
fart_s,

✂ Me habían dicho que era así, que una licenciatura limaba las aristas (i les artistes).
Y el error, ¿dónde está? ¿Dónde metemos el error en esta caja?
El error que nos empuja y nos hace, el que guardamos doblado en un cajón,
para que el examen se apruebe,
el año termine,
la tesis se acabe.
¡Vaya mierda! Vete a trabajar. ✂

Las tendencias no restringen el posicionamiento y la agencia, aunque sí los erosionan.

Us/ens parlem dues estudiants que hem fracassat en una altra institució universitària.
I que ara, a la Massana, ens sentíem exitoses.
Quin èxit és el que necessita l'autocensura? Que s'aparella amb la por?
El que per por al fracàs no s'atreveix a subvertir.
O que subverteix com una il·lusió no encarnada, no material.

És un èxit que es medeix en números i matrícules d'honor:
felicitats, us esteu adaptant a la normativitat institucional.
Cada vegada millor.
Progresseu adequadament.
Aquí tens 1000 euros de la pública per ser tan bona alumna.
Excuse us if we don't give a fuck.♕

We belong to a generation that lives very well in this fiction. ♕
Som una generació cansada, farta de formar-se
(aquell_s qui podem pagar-ho,
aquell_s que rebem ajudes, que treballem i estudiem...)
amb esperances amargues.
Amb moltes promeses de futur.
“Vosaltres sou la generació que marcarà la cultura contemporània.”

Els transfeminismes en són contingut,
però no forma.
Evitem abordar les agressions masclistes a les universitats,
farcides d'agressors,
de contingut patriarcal
i de silenci còmplice.

Moltes contradiccions.
"Us heu de vendre una mica, sinó el projecte no el voldrà ningú" "El subjecte-marca és un subjecte neoliberal que s'autoexplota."
"No podem estar sempre bé. Hem de polititzar el malestar. No és una qüestió individual." "No creus que estàs sent una mica exagerada? Res del que diem és personal. Només es feedback."
"Heu d'aprendre a treballar en grup, no sabeu amb qui haureu de treballar en un futur." "Durant el procés d’aprenentatge has d’adquirir les competències individualment."
"Aprofiteu per equivocar-vos mentre estudieu, després no trobareu espai per l’error."

Fracaso como una forma de ser en el mundo. ⁂
Fracaso como un dejar de ser. ⁂
Com a procés de desaprenentatge.
Com a espai entre.
Entre el coneixement i el desconeixement.
Entre el fer i el pensar.
Entre la ficció i la fricció.
Com a exercici de refer món, des del(s) possible(s).

Perdent la por de caure en l’oblit.
Olvidar se convierte en una forma de resistir.
L’oblit com a espai fora de les lògiques d'èxit patriarcals.
Bajo ciertas circunstancias, fracasar, perder, olvidar, desmontar, deshacer, no llegar a ser, no saber, puede en realidad ofrecernos formas más creativas, más cooperativas, más sorprendentes, de estar en el mundo. ⁂
Entendre els a/efectes negatius del fracàs,
com a relectura des de la potència afirmativa,
desafiant i defugint la positivitat tòxica.
❄ Se trata de situarse en un lugar hacia el que nadie está mirando,
escapando de esa narrativa dominante.
No seguir intentándolo.
Fracasar peor. ❄

Aquest blog podria ser "millor" però hem decidit marxar de vacances.
(foto de rupit)

Ah, amiga.
Ve més de gust fracassar.